L'imaginari món de Heidegger

"En concordancia con este dar la vuelta (Geringen), el hacer cosa mismo es de poca monta (gering) y cada cosa es algo modesto (ring), que, sin que se note, se pliega a su esencia. Modesta es la cosa: la jarra y el banco, el sendero y el arado. Pero cosa es también, a su manera, el árbol y la laguna, el arroyo y la montaña. Cosas son también, cada una de ellas haciendo cosa a su manera, la corza y el reno, el caballo y el toro. Cosas son, cada una de ellas haciendo cosa a su manera, el espejo y la abrazadera, el libro y el cuadro, la corona y la cruz*.

Modestas y de poca monta son, sin embargo, las cosas, incluso en el número, en contraste con el sinnúmero de los objetos indiferentes (que dan lo mismo) que hay en todas partes, si se mide con lo desmesurado de la condición de masa del ser humano como ser vivo**." (p.159)

Què diu aquesta col·lecció de coses que Heidegger agrupa en aquests quatre àmbits i que representa el tarannà d'aquest pensador que vol sostreure's al mon-on-viu (1954)?

Ens podem imaginar què un grup de turistes amb camisa hawaiana*** volen anar a veure el refugi d'un dels pensador més influents del segle XX. Al poblet de Todtnauberg (Selva Negra) caldria fer una excursió per arribar-hi. Dins de la cabana, trobarien aquesta barreja de objectes simples, on els turistes es farien un fart de fer-se selfies amb totes les postures inimaginables. Per els de la camisa hawaiana tot és guai, tant és que sigui artesà o produït a la Xina. Ells son la nova ornada del món hipertextual, un món que agafa tot de qualsevol lloc, perquè no hi ha espai ni temps, sinó ací. I aquest ací, cal immortalitzar-ho amb la selfie de torn. Aquesta immortalitat dura el que dura, perquè immediatament, hi haurà altres coses per seguir captant amb la fotografia del mòbil.

Byung-Chul Han, en el seu llibre "hiperculturalidad" fa un anàlisi molt interessant de les coses de Heidegger en l'apartat Umbral. Però el retret fonamental és que en fa una idealització mentidera d'una vida idíl·lica que no existit mai, perquè aquestes coses, per ell, vol dir l'esser. 

Heidegger, passa de utensili (L'esser i el temps) a "cosa". Què fa que la cosa sigui cosa? L'essència de la cosa -la filosofia moderna, a través de la teoria del coneixement, va configurat l'objecte com allò que el subjecte coneix-, és reunir el món, nosaltres depenem de les coses i no al inrevés****. Deixar la metafísica, els objectes, per anar a cercar les coses, requereix diferir-se en elles, llavors el món reuneix tant el cel i terra, deus i homes** (p.154). 

El text de Heidegger, finalitza amb aquestes paraules que volen ser oracles per el futur:

Sólo los hombres, como mortales, alccanzan habitando el mundo como mundo. Sólo aquello del mundo que es de poca monta llegará alguna vez a ser cosa." (p.175) 

La filosofia de Unamuno (VI)

 

6. En el fons de l'abisme

Unamuno té un esprit tràgic, vol lluitar dins de la seva ànima entre la raó i el sentiment tràgic de la vida, vol creure perquè si, en la immortalitat. No vol una ànima serena, ni complaent, vol fustigar a la raó i tots aquells que donen raons per no creure en allò que més hauria de importar, la nostre immortalitat. Ell vol lluita, si, dubte, però no és el dubte a la vora d'una estufa (Descartes), està a la intempèrie d'allò que ens conforma com essers humans. 

Dona veu a una ànima bessona, Kierkeggard: "(...). El pensamiento abstracto no le sirve a mi inmortalidad sino para matarme en cuanto individuo, singularmente existente, y así hacerme inmortal, poco  más o menos a la manera de aquel doctor de Holberg, que con su medicina quitaba la vida al paciente, pero que le quitaba también la fiebre." (p.110)

El suïcidi seria la conseqüència pràctica del racionalisme militant. Kierkeggard, compren el suïcidi quan diu: "No elogiamos el suicidio pero sí la pasión." (p.116)

La radicalitat que viu l'anhel de immortalitat fa que tot estigui en l'aire (p.117). Dona veu a Lemennais quan diu: "Flotamos en un medio vago entre dos extremos, como entre el ser y la nada. (...). Pero no le es dado anonadarse; hay en él algo que resiste inveciblemente a la destrucció, yo no sé qué fe vital, indomable hasta para su voluntad misma." (p.118)

Unamuno el treu de polleguera aquells que no pateixen per la seva immortalitat, aquells que simplement no creuen en el més enllà. Com diu: "No comprendo a los hombres que me dicen que nunca les atormentó la perspectiva del allende la muerte, ni el anonamiento propio les inquiera; y por mi parte no quiero poner paz entre mi corazón y mi cabeza, entre mi fe y mi razón; quiero más bien que se peleen entre sí." (p.119)

"¡Creo, Señor, ayuda a mi incredulidad" (Marcos, 9-24). Unamuno no creu en la fe de carboner, perquè aquesta manera de creure, és l'anvers d'aquell que no creu. Li falta la lluita en l'abisme de l'ànima. No vol de cap de les maneres l'expressió de Pascal: "il faut s'abêtir, ¡hay que entontecerse!" (p.121).

 Si poguéssim deixar de banda a la raó i utilitzar la imaginació, i si la immortalitat fos real? Plató utilitzava els mites per fer-ne creure, així, en el Fedó, parla de mitologitzar el relat de la immortalitat de l'ànima. Unamuno crida desesperadament que Ell creu en la immortalitat perquè no vol morir, així de humà és Ell. En expressió unamuniana diu: "(...) no me da la gana de morirme" (p.129). Més clar impossible.

La filosofia de Unamuno (V)

 

5. La dissolució racional

En aquest capítol, Unamuno fa el seu particular ajust de comptes en el racionalisme. El seu delicte? Desfer la idea de la immortalitat d'ànima. 

El seu recorregut abasta tot el pensament filosòfic. Comença el seu recorregut, amb Hume al que li encoloma l'etiqueta de "mestre del fenomenalisme racionalista" (p.81). D'ací, a Kant el trajecte és curt: de fet Kant, amb la immortalitat no és pot conèixer i malgrat tot, sorgeix com una idea a priori: ànima, món i Déu. Però quina mena d'anhel és aquest? Per el nostre caçador de immortalitat, "no hi ha cap manera de provar racionalment la immortalitat de l'ànima" (p.81).

Si hi ha alguna manera de salvar la immortalitat no pot ser en les files del monisme filosòfic, especialment el de Spinoza. Llavors, és en el dualisme on hi ha possibilitats de salvar la immortalitat. Critica a W.James i el seu pragmatisme, quan parla de l'Eucaristia. Perquè per Unamuno, aquest sagrament, obre la porta a la immortalitat. Fa referència a Sant Tomàs d'Aquino, a Balmes, Berkeley, Butler, tots ells, s'esforcen a proclamar la immortalitat, però ho fan més des de la raó que de la fe. Una raó dissolvent envers de la immortalitat. L'herald del racionalisme és Spinoza  i Unamuno amb ràbia li etziba una fal·làcia ad hominem, quan diu: "¿Fou feliç ell, Baruc Spinoza, mentre fa silenciar la seva íntima infelicitat  dissertava sobre la felicitat mateixa? ¿Fou ell lliure?" (p.99). La mateixa operació fa amb Nietzsche. Li retreu que el seu "etern retorn" té el inconvenient que no pot recordar l'anterior vida. I per el nostre explorador de l'anhel de la immortalitat això és igual a res. Estableix una diferència entre coneixement i saviesa. El coneixement permet les nostres necessitats més peremptòries per la vida, però no pot omplir l'anhel d'allò que és important, la immortalitat. Segons ell, la raó acaba per esborrar la veritat i desembocar  en l'escepticisme. I aquest forat xoca amb la "desesperació sentimental" (p.106). D'aquest encontra apareix  el consol (p.106).

La filosofia de Unamuno (IV)

 

4. L'essència del catolicisme

En aquest capítol, hi ha una mena d'història de l'església. De la construcció dels seus dogmes. Per dir-ho ras i curt, és pot passar d'aquestes pàgines, perquè les controvèrsies entre protestantisme i catolicisme son diferències què han comportat conseqüències en la manera d'entendre a Déu i especialment a Crist. El que la dogmàtica cristiana hi ha és precisament el que Unamuno vol remarcar-hi: la immortalitat i la resurrecció. Qui va portar a terme aquest missatge de salvació va ser Pau de Tars.  Nicea i Atanasio son dos moments clau per la construcció de la dogmàtica. L'Eucaristia expressa aquesta confiança en la resurrecció. Diu Unamuno que els catòlics tenen en la confessió un antídot molt eficaç  per combatre l'angoixa existencial.

L'església com institució que monopolitza el missatge de Crist, va crear la infal·libilitat del Papa (p.74). Això ha generat escàndol en les files deistes, agnòstiques o atees. El missatge catòlic lluita contra la modernitat que és sinònim d'ateisme i materialisme. I malgrat tot, l'església ha generat la filosofia tomista: aristotèlic-neoplatònica-estoica. Aquesta filosofia vol que la raó sigui capaç de racionalitzar els missatges dels dogmes.  Al parer de Unamuno s'ha produït una sobre-rracionalitat per fugir de la fe de carboner produint a l'hora insatisfacció per aquells que demanen no senyals, ni obres, sinó l'abisme de la fe. 

La filosofia de Unamuno (III)

 

3. La fam de immortalitat

La fam de immortalitat no és un invent del nostre autor. Parla de Plató i el seu Fedó, de Spinoza i el seu anhel de immortalitat. La literatura, des de Píndar, Shakespeare, Calderón, parlen del desig d'eternitat. Per Unamuno, la immortalitat és el foc dels essers humans, tant si ho saben com si no. Dona crèdit a Pascal i la seva aposta per l'eternitat. Anomena "monstruo" (p.45) aquell que no vol fer l'aposta donant crèdit a la fe, a Déu.

La mort sempre ha estat al nostre costat. I precisament, com la seva ombra projecta l'antítesi de la mort, la immortalitat. Què és sinó una tomba? Els essers humans som els únic que enterrem els nostres morts, con ell diu som un "animal guardamuertos" (p.46).

Les religions subministren un cert bàlsam per les angoixes existencials.  Quin sentit tindria una religió que no pot donar consol en aquest món ni en cap altre? Més enllà de la mort, què hi ha? I Unamuno vol la immortalitat com Dante vol tornar a veure els estels (p.46).

La nostre mortalitat no és la fi per a nosaltres, així pot dir: " Recógete, lector, en ti mismo, en que la luz se te apague, se te enmudezcan las cosas y no te den sonido, envolviéndote en silencio, se te derritan entre las manos los objetos asideros, se te escurra de bajo los pies el piso, se te desvanezcan como en desmayo los recuerdos, se te vayan disipando todo en nada y disipándote también tú, y ni aun la conciencia de la nada te queda siquiera como fantástico agarradero de una sombra". (p.47) Una descripció molt vívida i tenebrosa digna de Poe! Unamuno no vol ser còmplice d'aquesta aniquilació que sembla destí, cal rebutjar-ho, cal rebel·lar-se, cal dir No! a la mort!

A la mort cal mirar-la els ulls, deia Plató que "¡hermoso es el riesgo!" (p.49) al parla de la immortalitat, però com Pascal, Ell apuja l'aposta. La raó voldria convencé de la inutilitat d'aquesta. Però Unamuno, no vol raciocinis, perquè es tracta de la meva ànima, de la meva vida, de la meva immortalitat. Hi ha racionalització quan parlem d'egoisme (p.50), sacrifici (p.51), materialisme (p.51), orgull (p.51). 

La raó no pot comprendre el misteri de la immortalitat de l'ànima. Parla de Pau de Tars, i les seves prediques sobre la immortalitat i la resurrecció dels morts, i com les seus oients no ho entenien i acabaven dient: "¡ya oiremos otra vez esto!" (p.53).

Davant d'aquestes argúcies de la raó, Unamuno diu: "Pues bien: ¡no!. No me someto a la razón y me rebelo contra ella, y tiro a crear en fuerza de fe a mi Dios inmortalizador y a torcer con mi voluntad el curso de los astros, porque si tuviéramos fe como un grano de mostaza, diríamos a ese monte: pásate de ahí y sde pasaría, y nada nos sería imposible (Mat.XVII,20)" (p.54)

La raó persuadeix de la impossibilitat de la immortalitat, però a l'hora, els nostres sentiments, com la vanitat, obra una porta cap a la immortalitat. Personatges egregis, literats, poetes, els enlairem fins els cels dels seus respectius camps, mostrant aquella dimensió d'eternitat.  Ací, la vanitat, juga el paper de posar en el seu lloc aquells que semblen viure per sempre. Aquesta vis atractiva, que l'home aspira a l'eternitat, ha estat un motor inexorable en la història humana, així, la malaurada història de Caín i Abel, que al dir del nostre autor va fer obrir "la historia humana" (59). 

Parla de "sed de vida eterna" (p.60) que per molts és sacià amb la fe, però no tothom accedeix a aquesta fe. Critica al catolicisme de teologitzar el missatge bíblic. (p.60)

La filosofia de Unamuno (II)

 

II. El punt de partida*

Eugeni D'Ors parlava de Potència i Resistència com escenari en el que la ciència col·loca tot el drama de la realitat. En el cas de Unamuno, les imatges o millor dit, les metàfores que utilitza, infermetat (p.25), pecat original, caiguda o redempció (p.25) expressen la idea que sempre hi ha una resistència que permet el progrés (p.25). 

Fa caricatura de l'explicació darwiniana del origen del home. Estableix una correlació entre el desig de conèixer  (instintiu) i el fet diferencial del coneixement reflexiu (p.27).

Mentre Aristòtil parlava de la curiositat com a motor de la filosofia, Unamuno, insisteix en la necessitat com a motor del coneixement. Un coneixement al servei del instint de conservació (p.29). 

Hi ha moments que la seva retòrica, barreja positivisme i materialisme sense cap mania. És veritat  el que seu objectiu va en un altre direcció. En aquest procés que dèiem Potència i Resistència, la raó no és un producte celestial, sinó social. Això sembla una afirmació més propera al materialisme marxià que no pas de elucubracions espiritualistes. Estableix la hipòtesi segons la qual l'origen de la raó cal buscar-la en el llenguatge, amb la necessitat de comunicar-nos per sobreviure. (p.30-31)

Unamuno afirmarà de manera sorprenent que la fam és el fonament del esser humà i per extensió fonament de la societat humana. p.31). Aquesta idea de la fam, no era una idea extravagant pel època. Al 1912, és publica en català l'obra de Ramon Turró el seu llibre "Orígens del coneixement: la fam**". El propi Unamuno farà un pròleg del llibre en castellà de Turró al 1917. Som essers amb necessitats i per això la raó, el coneixement té com a finalitat mantenir-nos en l'existència. 

Nietzsche parlava de metàfores, Unamuno també insisteix amb aquesta idea. Parlant de filosofia afirmarà el següent: "(...) solo queremos saber de dónde venimos para mejor poder averiguar adónde vamos". (p.37)

No és el mateix viure que conèixer i és en aquest abisme on rau la "base del sentimiento trágico de la vida". (p.39).

Parla de Descartes i el seu ego sum, parla de Spinoza i li atribueix el mèrit de haver comprés que "el ansia de inmortalidad, ¿no será acaso la condición primera y fundamental de todo conocimiento reflexivo o humano?" (p.40-1) Unamuno sembla que ha trobat el seu Per Què? Torna a amb la metàfora de la fam de immortalitat com a punt de partida de tota filosofia digne de tal nom. Així que aquest sentiment tràgic de la vida és el que cal ara esbrinar (capítol següent).

La filosofia de Unamuno (I)

He començat a llegir  el llibre de Miguel de Unamuno, Del sentimiento trágico de la vida. Obras Maestras del Pensamiento Contemporáneo 46. Planeta-Agostini. Barcelona, 1985.

Aquesta col•lecció apareix una Introducció, que vol ser una síntesi del pensament de l’autor. Una síntesi, cal dir que de vegades son molt acurades per situar-se en el context de l’autor i de la seva obra. Malauradament, no hi ha nom. Per què no hi ha nom?

1.- En aquest capítol (1) inicial vol posar en clar la seva concepció del món. Per això, comença en una afirmació contundent: “ (...) el sustantivo concreto: el hombre. El hombre de carne y hueso, el que nace, sufre y muere (...)” (p.7)

2.- La ciencia no és filosofia, no pot dir el que és important i el que no. Per això diu d’ella que és “cosa de economia” (p.8). Unamuno posa un exemple per aclarir aquesta idea: “Toma uno el tranvia eléctrico para oír una opera, y se pregunta: ¿cuál es, en este caso, más útil, el tranvía o la ópera?” (p.8). Així, la filosofia no pot identificar-se mai amb la ciència. Aquesta no pot arribar a entendre allò que importa al esser humà.

3.- Quina finalitat té la filosofia? La resposta és “la necesidad de formanos una concepción unitaria y total del mundo y de la vida, y como consecuencia de esa concepción, un sentimiento que engendre una actitud íntima y hasta una acción.” (p.8) Per Unamuno comprendre el món no parteix del pensament, sinó del sentiment que “como todo lo afectivo, tiene raíces subconscientes, inconscientes tal vez”.(p.9) En el sí del home sembla que Unamuno li vulgui donar la raó a Freud. 

4.- No és la raó qui determina la visió que tenim de les coses, sinó que el que determina la nostre comprensió del món té un origen fisiològic. Les nostres idees son conseqüència d’aquests sentiments subconscients.

5.- Parla de Kant i estableix una distinció per salvar allò que cerca Unamuno. Hi ha el Kant filòsof, que destrueix la metafísica, a través d’una raó que analitza la impossibilitat de l’ànima, món i Déu. I pel altre part, hi ha un Kant, home, que vol salvar la immortalitat de l’ànima, a través de l’existència de Déu.

6.- Hi ha segon el nostre autor, “un principio de continuidad en el tiempo”. Arriba a la conclusió, com havia arribat abans San Agustí, que la “memòria és la base de la personalitad individual, así como la tradición lo es de la personalidad colectiva de un pueblo.” (p.a14) No deixa de ser inquietant que per Unamuno l’home és de carn i ossos i posteriorment, el volgui trobar en una col•lectivitat anomenada poble. Com pot establir aquesta relació? Si cadascun de nosaltres som intransferibles, únics, com s’estableix la màgia de transferir aquestes qualitats a una entitat abstracte com a poble?

7.- Hi ha contradicció perquè per ell, la contradicció som nosaltres. Seguint el que deia l’home Kant, l’home és un fi i mai un mitjà per aconseguir els nostres propòsits. Vivim de contradiccions. Volem perseverar en l’esser. Hem de morir, si, però això no vol dir que hagi de morir l’ànima immortal que hi ha en nosaltres. A aquesta idea Unamuno s’aferra amb una determinació absoluta. Com compaginar raó i emoció, es a dir, valors intel·lectuals i sentiments i volicions?

8.- Parla d’un “sentimento trágico de la vida" (p.22) on immortalitat, mort, contradicció entre idees i sentiments, aquesta manera de viure i comprendre el món, aquesta filosofia seva, “pueden tenerlo, y lo tienen, no sólo hombres individuales, sino pueblos enteros.”(p.22) Per Unamuno, la consciencia és una malaltia (p.22). 

9.- Unamuno rendeix homenatge a una sèrie d'autors què al seu entendre també tenen aquest “sentiment tràgic de la vida”. Diu: “Ahora recuerdo a Marco Aurelio, San agustín, Pascal, Rousseau, René [Descartes], Obermann, Thomson, Leopardi; Vigny, Lenau, Kleist, Amiel, Quental, Kierkegaard; hombres cargados de sabiduría más bien que de ciencia.” (p.22-23) Alguns d'ells son força conegut, mentre hi h d'altres que han quedat en el oblit (Obermann, Thomson, ; Vigny, Lenau, Amiel, Quental). 

La teoria crítica de Horkheimer (i V)

 

V

Torna a parlar de la teologia, cal recordar el que deia Feuerbach, segons la qual la teologia s'ha transformat en antropologia. La modernitat ha trasbalsa't allò que la teologia havia aconseguit, imposar un model on la jerarquia era vista com allò propi de la naturalesa de les coses. L'ordre vigent es fonia amb la religió. El be i el mal eren absoluts que la gent creia. Però aquella època va marxar en el seu lloc impera l'administració dels homes. 

Ací bé un moment on Max Horkheimer és fill del seu temps. Perquè hi ha una barreja de nostàlgia e incertesa de cara al futur. Les coses no som com eren abans. I així pot dir: "La autoritat del pare va minvant; sobre tot, l'amor de la mare ja no té la seva antiga importància. Això es relaciona amb l'emancipació de la dona, que lo permet exercici una professió: necessàriament la llar i els fills ja no ho significant  per ella. Ací ens trobem amb altre exemple de que tot progrés té que pagar-se." (1)

A aquest catàleg de jeremiades caldria respondrà el que diu Celia Amorós: "La filosofía ha sido sesgada por la marginación sistemática de las mujeres, y la razón que genera dicho discurso está caracterizada por una obsesión por la legitimidad basada en la genealogía patriarcal." (2)

Parla de l'educació i la Universitat, fa una cita de José Ortega y Gasset (3), parlant del problema de la especialització. El problema segueix sent molt actual. Hi ha una hiperespeciliatzació que fa minvar una mirada més global més humanista, si encara té sentit aquesta paraula.

Dins dels problemes de l'educació i la Universitat planteja una altra qüestió que avui diríem de la màxima actualitat, com reconèixer un demagog? (4) Horkheimer parla que aquesta figura no és un invent recent, i malgrat les actualitzacions "els trucs demagògics segueixen sent essencialment els mateixos" (5). Fa una mena de fenomenologia del demagog, els trets característics son aquests sintetitzant molt: El demagog es veu com un heroi, que pot convertir-s en màrtir segons les circumstàncies. Parla amb superlatius, també el nosaltres, establint l'abisme entre bons (ells) i els dolents (la resta). Sempre té raó i per això no entén perquè els altres s'ha entesten a portar-li la contraria. Llança els quatre vents que ell és una persona senzilla, vulgar, un qualsevol. Per ell, no hi ha terme mig, res més hi ha blanc o negre. Sempre està a la defensiva, perquè tothom l'ataca. Veu els altres com insectes que cal destruir. Veu conspiracions per tota arreu. La llista podria fer-se més grossa. Algú li sona tots aquests trets del demagog?

L'escola, la Universitat deuria ser capaç d'explicar què és el demagog, per immunitzar-los de la mentida que a cops de repetir-la, pot semblar veritat. El revers del demagog per Horkheimer son els inconformistes. La rebel·lió dels negres els EUA ( el moviment Black Power) acaba tenint conseqüències no volgudes, per exemple, la utilització de la violència política. La Teoria Critica, veu la necessitat de fer crítica d'allò que funciona malament, vol transformacions i no revolucions. L'inconformisme vol començ tot de zero, però això és un error al parer del fundador de la Teoria Crítica. A la pregunta sobre com hem de mirar al futur en un món cada vegada més administrat -burocràcia-, la resposta que dona és la següent: "ser pessimistes teòrics i optimistes pràctics" (6)  

La teoria crítica de Horkheimer (IV)

 

Parla de com llegir i escriure s'ha convertit en un altre cosa. Avui això no sembla important, perquè paradoxalment, els mitjans de comunicació han transformat el seu significat i la seva importància. Explicar-se el que passa al món avui ha deixat de ser significatiu, perquè "en gran part ens ha immunitzat  contra el que succeeix en el món".(1)

Estem a l'any 1970, en ple estat sòlid (A.Bauman). La gent li interessava el món on vivia. Hi havia manifestacions, eren temps reivindicatius, en plena construcció del Estat del benestar. Així, en "Alemanya es va fer una manifestació contra el sha de Persia. (...) Es manifestava contra el sha, i no per exemple, pel que passava en les presons alemanyes (2) ( cal recordar la banda terrorista Baader-Meinhof). Era un món on es prestava atenció al món, però el que passava al costat de casa queda eclipsat. 

Aquestes paradoxes, calia integrar-ho a la Teoria Crítica. La ciència té límits on "no pot declarar res" (3). Per exemple, quin sentit té l'existència de l'Univers, perquè la ciència pot explicar moltes coses, però no el significat i el sentit de la vida. La Teoria Crítica té com a missió "assenyalar el cost del progrés" (4). La idea d'un progrés infinit en el coneixement i per extensió d'un món millor era el somni de la Il·lustració, però aquest progrés portava la seva ombra, en forma de explotació del home, de la naturalesa,  de les injustícies i les guerres que qüestionaven la visió optimista del progrés. En aquest progrés s'ha vist allò que Max Weber va cridar l'atenció, un món administrat, on tots els àmbits de la vida son sotmesos a una raó instrumental, on tot s'ha de  sacrificar a l'altar de l'eficiència i l'eficàcia. Per dir-ho més sintèticament, l'ordre econòmic  té la seva pròpia lògica, així com en l'ordre de la vida, tot el entramat de institucions tenen com finalitat l'administració del ordre social. Aquest model d'un món administrat tindria la tasca, gegantina, de fer un món més racional, on la pobresa desapareixes, on les injustícies fossin l'excepció i no la regla. Però aquest món (1970) sembla marcar el signes del temps. El capitalisme de la producció porta aquesta direcció, el comerç no necessita guerres, la pobresa no és bo per el consum, la Guerra Freda ha arribat a una entesa entre les grans potències (EUA i la Unió Soviètica). 

I què hem de fer, segons la Teoria Crítica? La resposta és que "no significa per nosaltres (...) que tinguem que creuar-nos de braços, que hauríem d'acceptar simplement el curs de les coses. Hauríem de conservar allò que anomenàvem liberalisme, l'autonomia del individuo (...), reforçar una condició social en la que el individuo poguí desenvolupar  les seves forçes." (5) Una constatació dolorosa era que el règim comunista, en realitat era un món administrat (6). La Teoria Crítica "volia conservar  la independència interna i la satisfacció externa del home i amb això, l'oportunitat de la solidaritat amb els altres esser humans" (7).

La teoria crítica de Horkheimer (III)

 

En la teoria crítica hi ha una arrel teològica. Tant és així, que el mateix Horkheimer s'encarrega de explicitar-ho: " La primera es la doctrina (...) del pecat original" (Shopenhauer). Aquest autor considera l'existència un horror, perquè el sofriment és universal i no s'han escapa ningú. Per ell, "la civilització actual (1970) és el resultat d'un passat horrorós" (1). I aquesta carnisseria que és el progrés, deuríem de saber que tenim una participació en aquesta culpa universal. Així, ningú escapa allò que deia Hegel de les ànimes belles. La segona arrel prové de l'Antic Testament: "No deuries de fer per tu cap imatge de Déu" (2). L'exegesi que fa d'aquesta frase és la següent: " No pots dir el que és l'Absolut Bé, no pots representar-ho" (3). Per via negativa, és fàcil reconèixer el mal, però no l'absolut correcte (4). Segons Horkeheimer,  aquestes dues arrels, té molt a dir les influències jueves ( Scholem, Benjamin), formen part del tarannà de la teoria crítica. 

Tant ahir com avui, a cada moment en qualsevol lloc del món, "hi ha persones que son torturades i que tenen que viure en condicions horribles, en la por i en la misèria" (5). No podem fer com si no passes res, perquè llavors si som còmplices.  I a propòsit d'això, els mitjans de masses, els agrada fotografiar els grans homes amb amplis somriures, amb un posat digne, per amenitzar o omplir noticies. Però no deixa de ser inquietant, per dir-ho suaument, que veiem encaixades de mans amb assassins de masses, sense que això destorbi els nostres dignes representants. No hi ha paraules de condemna dels fets que cometran en la impunitat. En general, els mitjans que deurien ser una instància crítica -allò del quart poder-, s'ha empassa el gripau de torn.

Un dels resultats no volguts per la modernitat és que la idea de progrés no era com és podia esperar, hi ha un costat fosc que costa denunciar. Fa una referència de realpolitik quan assegura que cal invertir molts diners en armament, perquè faria molt de temps que estaríem sota el domini d'aquelles potencies totalitàries (6).