La teoria crítica segons Horkheimer (II)

Horkheimer explica la transició entre la teoria crítica d'abans i la d'avui. Aquesta transició es possible perquè hi ha una esmena a la totalitat del marxisme: 1) Marx s'equivoca, tant per la qüestió de la revolució, que anteriorment, semblava la resposta a totes les qüestions plantejades per el feixisme i el nacionalsocialisme. Ni la pauperització del proletariat, ni les crisis econòmiques ni el triomf del proletariat creant una societat més justa (socialisme o comunisme). 2) Les crisis econòmiques son cada vegada menys greus i això és pot fer per les intervencions estatals. 3) Per Marx, llibertat i justícia son els ingredients de la "societat correcta", però aquest binomi no va a la par perquè si hi ha més justícia hi haurà menys llibertat i al inrevés.

La teoria crítica seguint les línies de Max Weber, la societat va cap a un "món administrat totalitàriament "(1). Aquesta tendència no és conjuntural, sinó "una tendència immanent en el desenvolupament de la humanitat(2)". I malgrat tot, aquest desenvolupament, pot ser interromput per catàstrofes. Més enllà de les que son naturals, les de naturalesa terrorista, així, Hitler i Stalin son símptomes d'això. Aquestes catàstrofes "son ocasionades per la competència, la qual ha passat dels individus els Estats i finalment els blocs, i condueixen a guerres que interrompen por complet tot el desenvolupament(3)." 

La nova teoria crítica no defensa la revolució, perquè per les experiències històriques, "la revolució es convertiria de nou en un terrorisme(4)". Ara, es tractaria més be de conservar allò que és positiu, com per exemple, l'autonomia de la persona individual, certs factors culturals sense oposar-se el progrés(5).

Parla de la difícil relació entre Universitat i la joventut. En el transfon, el maig del 68, i la crisi d'autoritat, tant en l'ordre universitari, com amb àmbit que semblen més allunyats com la teologia i la religió. Horkheimer salva l'anhel que porta la religió com espai d'utopia, espais on no hi ha demostracions com a la ciència. Afirmarà que "el dubte en la religió constitueix un factor de la salvació d'aquesta última" (6).

Aquest anhel, implica el concepte de la infinitud que ha desenvolupat la religió. Un anhel de fonamentació teològica en clau profana, la utopia com espai  contra la "gàbia de ferro" de la que parlava Weber.

La teoria crítica segons Horkheimer (I)

 

Max Horkheimer en parla de la teoria crítica. Ho fa en una conferència a Venècia l'any 1969. La conferència comença recordant al seu amic de l'ànima, T.W.Adorno va va morir sobtadament el sis d'agost d'aquell any. 

Parla de les influències al començament de la teoria crítica, anomena a Schopenhauer i Marx, una barreja sorprenen. Fa un reconeixement al professor de filosofia Hans Cornelius -Horkhemeir com Adorno van ser alumnes seus- i la seva visió holística que cal tenir per la filosofia envers d'una especialització que rebutjava. 

La teoria crítica es va formar a través del Institut de Investigacions Social (1922) a Frankfurt. Aquesta institució va ser possible per la donació que va fer Herman Weil. La institució no volia ser una extensió acadèmica, sinó un lloc independent, volia aspirar a ser "important per la societat en el moment històric actual" (pàg.57)

La Institució va tindrà que migrar a causa del ascens del nacionalsocialisme dels anys 20. Van marxar d'Alemanya i posteriorment, els EE.UU, en concret a Califòrnia.

Horkheimer estableix una distinció entre teoria tradicional i teoria crítica. Fa una definició de la ciència de forma peculiar: "la ciència és l'ordre dels fets de la nostre consciència que finalment permet esperar trobar lo correcta en el lloc correcte del espai i del temps". Si el coneixement científic és imprescindible, la "ciència mateixa no sap per què ella ordena precisament en una direcció els fets i es troba  en determinats objectes i no en altres. La ciència li manca d'autoreflexió per  conèixer els motius socials que la impulsen cap un cantó." (pàg.56) La teoria crítica pot afirmar que "per a esser vertadera, la ciència deuria conduir-se críticament para si mateixa i per a la societat que ella produeix" (pàg.57) Una ciència sense autoreflexió porta directament allò que anomenaran raó instrumental. 

La teoria crítica va néixer amb vocació de possibilitar una societat millor. Una societat que genera el nacionalsocialisme o el comunisme assassí, no era la societat que aspiràvem. Què feia que la societat abracés aquestes ideologies? El psicoanàlisi era una eina per explorar la psique d'homes o dones enlluernats per relats que portaven al crim i a la mort. Com era possible allò? En aquestes ideologies totalitàries la voluntat dels homes quedava engolida per la figura del líder: la dinàmica dominadors/dominats feia que trencar aquesta dinàmica no podia ser més que a través de la revolució. Una revolució imaginada per Marx, per construir una "societat correcta", pensaven que era la solució. Va quedar clar que no podíem determinar a priori com devia ser una "societat correcta". És més fàcil dir allò que no funciona, allò dolent, però no el que hauria de ser. Calia "treballar per perquè lo dolent desaparèixer finalment." (pàg.57-8)

En definitiva, l'antiga teoria crítica hi ha havia dos idees bàsiques: 1) Una societat que havia generat el feixisme i el nacionalsocialisme, que havia generat un sofriment terrible a la societat, calia transformar-la, i "nosaltres teníem esperança en la revolució, perquè en la guerra no ens atrevíem a pensar llavors." 2) Una societat correcta pot establir  la condició per un pensar vertader, "perquè no estaria condicionada per factors coactius de la societat dolenta."(pàg.58)

Obituari: John Roger Searle (1932-2025)

 

"Vostè creu en el progrés humà?

 I tant. Hem eliminat malalties. Aquí té un exemple de progrés humà: hi havia una època que els paios de la meva edat no podien anar per Europa fent gaire conferències, com faig jo. No sóc tan vell, encara sóc un nano! Només en tinc 82! Però hi va haver un temps que als 82 anys la gent no esquiava gaire, no corria, no empaitava noies, no bevia cervesa. I ara puc fer tot això.

I el progrés moral existeix? 

Dubto que existeixi. Vull dir, el feixisme va morir a Espanya, això està bé. És progrés moral. Però ara ha sorgit als països musulmans. Hi ha un califat. Que estúpid*."

PD: Llegeixo a Wikipedia:

"El juny de 2019, el Presidium d'UC Berkeley va trobar Searle culpable d'assetjar sexualment una exalumne i altres membres del personal el 2016, després de la qual cosa va ser privat de la membresia universitària i de l'estatus de professor emèrit."

Horkheimer parla de Marx

 

Llegint l’article de Max Horkheimer, Marx, en la actualidad* (1968), t’ha adones dels canvis profunds en les nostres societats. Una de les conseqüències de la revolució neoliberal – Thatcherisme, Reagan-, és a dir, desregulacions generalitzades de l’economia seguint els postulats de les tesis segons les quals, la millor forma de regular el mercat és que sigui el mercat qui ho reguli, mentre l’Estat, externalitza totes les antigues funcions al mercat –educació, sanitat, transports, energia, etc.,- així com deixar la redistribució i transferències dels més rics els més pobres. Allò que va ser un contracte implícit desprès de la Segona Guerra Mundial, el capital no tindria que lluitar contra la revolució, almenys en els països capitalistes, aquesta contracte es va trencar cap a els anys 70-80 del segle passat. 

Les tesis marxistes no és van acomplir: la depauperació del proletariat no va tenir lloc, la revolució no va tindrà lloc a Occident, l’Estat del Benestar –socialdemocràcia-, era el garant d’aquesta opció per la estabilitat. Curiosament, els EEUU i el Regne Unit va estripar aquest contracte. La resta de països, a través de la construcció europea, va navegar cap a aquest horitzó, però hi havia inèrcies molt poderosos que feien que aquests canvis no fossin com els que volien portar els capdavanter en la lluita contra la socialdemocràcia.

La teoria marxista havia dit que el subjecte revolucionari era la classe treballadora. La consciencia de classe, que durant molt de temps, va existir, es va anant esvaint, a mesura que aquella classe pujava esglaons mitjançant la meritocràcia i les cobertures del Estat del benestar. L’existència del comunisme frenava les derives més ultraliberals. 

El desenvolupament econòmic, la concentració del capital i el canvi tecnològic semblaven que la nostres  societats, almenys a l'Occident, podía donar un salt qualitatiu en el desenvolupament humà. Per què no “la solidaridad de los seres humanos como seres finitos, amenazados por el dolor y la muerte, que quieren una vida más bella, más alegre y más larga, una solidaridad que finalmente pudiera extenderse a todas las criaturas”? (pág.53) Si tenim els mitjans per fer-ho, perquè seguim amb l’egoisme, el dolor i la mort (les guerres, la fam, la pobresa) per què vivim en un món on tanta gent malviu sense esperança ni horitzó? Quina mena de institució política podria portar a terme aquest desideràtum?

PD: La data del text, permet copsar fins a quin punt les esperances en un nou món van acabar sent sepultades per tones d'un capitalisme monopolístic sense precedents. Ajudats per les xarxes socials, a l'únic que podem aspirar avui, és a posar un like allà on volen que ho posis. Benvingut al desert del reial!

Heidegger fa un repàs a la historia de la filosofia

 

Heidegger, en el seu estudi sobre Nietzsche*, en IX. Esbozos para la historia del ser como metafísica, en el epígraf El ser**, fa una repassada a la historia de la filosofia. Per Heidegger, el llenguatge dels grecs presocràtics és la llengua il·luminada què malauradament s'ha perdut, l'únic antídot és aprendre alemany. 

El ser

Aletheia (aperion, logos, hen, arjé)

La desocultación como disposición de salida

Physis surgir (retornar-a-sí)

Ousia presenciar desocultamiento

Idea visibilidad(agathon) cosidad originaria-causalidad

Energeia obridad [Werkheit: treball] aportatividad

Hypokeimenon,  yacer delante (desde la ousia), ergon (treball, acció, fer)

(presencia - consistencia - constància - aei).

Hyparchein, presenciar reinante desde el ya-yacer delante

Subjectum

Actualitas: el ente - lo real efectivo – 

                                     La realitat efectiva

                                   Creator - ens cream

                                   causa prima (ens a se).

Certitudo - res cogitans.

Vis - monas (perceptio - appetitus), exigentia essentiae - appetitus), 

Objectivitad.

Llibertad   voluntad - representatividad

                  raón práctica

Voluntad - com saber  absoluto: Hegel.

Como voluntad de amor: Schelling.

Voluntad de poder - eterno retorno: Nietzsche

La acció y la  organización – el pragmatismo

La voluntad de voluntad

La maquinación (el dis-positivo [Ge-stell]***

Aquest esbós representa a tota la historia de la filosofia. Aquesta filosofia per Heidegger és la metafísica que per desgracia, porta en sí l'oblit de l'ésser. Tots els mals del món, segons Heidegger, provenen precisament d'aquest oblit. La postmodernitat, no és altre cosa que mala metafísica.  

Fer volar coloms, un altre cop

 

Pel que sembla si ets una professora de la Universitat de Cambridge, llavors, pots sortir a qualsevol diari, per informar-nos d'una Fake news com d'altres. Si fos de la Universitat de Pernambuco, posem per cas, segurament, el tractament seria diferent. De moment, aquesta brillant investigadora, està posant al dia un algoritme per comunicar-nos en el nostres avantpassats. He de creure que la comunicació no serà com a WhatsApp, sinó que permetria tenir una conversa amb Jesucrist o qualsevol altre personatge que avui viu en el més enllà. 

Cal imaginar, que la mort no serà un frontera última. Per aquesta via, l'ànima immortal encara tindrà que parlar en els supervivents d'ací a la Terra. Katarzyna Basinska deu ser una militant del teisme, com a mínim. L'església, almenys la catòlica, ho ha de veure amb bons ulls. Confirmaria que la mort té altres dimensions què es poden explotar. Quina companyia tindria els drets d'explotació en l'altre dimensió? M'imagino que Meta, deu estar molt interessada en aquesta empresa. 

Si la nostre investigadora s'han surt, i poguéssim parlar amb els "nostres difunts" els més propers, o a tots els altres, no queda massa clar, el enigma filosòfic de la immortalitat de l'ànima estaria resolt, no pas en l'àmbit filosòfic, sinó en el tecnològic. Això si seria una revolució de primera magnitud. Adeu a Plató, Aristòtil, la filosofia des de San Agustí fins Pascal (s.XVII) veuria confirmades les seves esperances amb un Deu que des de Nietzsche, semblava mort. És més, amb aquest -anava a dir diabòlic- algoritme, podríem parlar directament amb tots aquests il·lustres pensadors per sentir les seves declaracions   al respecte. 

Un últim dubte, si fóssim creients, tindríem clar que la resurrecció dels cossos , de moment, no està disponible, perquè per això caldria el Judici Final, i llavors, l'algoritme no seria necessari. Si el mòbil del més enllà pot comunicar-se en el essers estimats, si el pare va ser un malparit en vida, queda descartat enviar-li un missatge. Com una ànima descarnada podrà comunicar-se? Sembla que aquesta comunicació sembla més unidireccional que bidireccional, potser això serà així en un primer moment. És a dir, nosaltres molestarem a aquestes ànimes. Potser, no tindrem connexió directa a l'infern i si al purgatori o al paradís, que pel que sembla tindran fibra òptica de primera qualitat. De moment, caldrà estar molt atents a les investigacions, de la nostra investigadora favorita  Katarzyna Basinska. Segur que ella, disposa del número secret de Helena Blavatsky. 

Tocqueville auscultant el futur

 

"El desarrollo gradual de la igualdad es un hecho providencial. Tiene estas características principales: es universal, es durable, evita cada día el poder del hombre, todos los acontecimientos, al igual que todos los hombres, han servido a su desarrollo. ¿Sería prudente creer que un movimiento social que viene de tan lejos puede ser suspendido por una generación? ¿Se pensaría que después de haber destruido el feudalismo y derrotado a los reyes, la democracia retrocederá ante los burgueses y los ricos? ¿Se parará ahora que se ha hecho tan fuerte y sus adversarios tan débiles?*" (pág.25) 

Aquestes paraules del propi Tocqueville (1848), un autèntic visionari   del que vindria en el futur polític de les societats, son avui, una autèntica incògnita.  Perquè la democracia si està en perill, especialment,  gràcies als rics que han buidat de contingut la mateixa idea de democràcia. Durant molt de temps, es va associar democracia i capitalisme, però era un miratge, l'exemple xinés és una prova suficientment de desmentir-la. La idea de igualtat està en retrocés. La retòrica de la llibertat només es aplicable els molt rics (1%). Per ells, qualsevol regulació es entesa com restricció i eleven a categoria  universal els seus interessos com expressió dels interessos generals. La globalització ha transformat el ciutadà amb mer consumidor. L'única llibertat que conte és la del consumidor solvent, la resta pot anar directament a la paperera de la historia. 

Frases que es converteixen en humor negre (I)

 

"(...), considérese el análisis que ofrece Adam Ulam del concepto de capitalismo de Marx: "No se puede condenar a un observador de aquel tiempo como Marx por su convencimiento de que el fanatismo industrial y el fariseísmo eran las características imborrables del capitalista. Que el capitalista se haría más humano, que cejaría en su incesante búsqueda de acumulación y expansión, no eran impresiones que pudiera preverse fácilmente en el clima social inglés de los años 180 y 1850*". 

Hi ha analistes que volen ser mesurats, parlant fins i tot de Marx!. Però dir que els capitalistes seran més humans, més assenyats, que  el capitalisme no busca l'acumulació ni l'expansió expressa meridianament el tarannà d'un experts que donen per finalitzar l'era de les ideologies. 

Hi ha dades accessibles a tothom que desmenteix de manera flagrant la bonhomia del capitalisme. L'any 1994, el home més ric del món tenia 226 mil milions de $. A la cinquena posició es trobava Bill Gates amb 8,2 mil milions de $. Al 2024, Elon Musk tenia 435 mil milions de $. En Bill Gates 128 mil milions de $.  La lògica del capital és precisament l'acumulació i la circulació de capital, generant en cada moviment més capital. Això està al Llibre I, de Marx.

Humor filosòfic (XVI)

 

"Un home està pregant :

-Senyor -prega-, m'agradaria fer-te una pregunta.

El Senyor li respon:

-Cap problema, tu diràs

-Senyor, ¿és veritat que, per a tu, un milió d'anys no són res més que un segon?

-Sí, és veritat.

-Molt bé, doncs, què són per a tu un milió de dòlars?

-Per mi, un milió de dòlars no són més que un centau. 

-Ja!- li diu l'home-. Senyor, em donaries un centau? 

-És clar que sí -diu el Senyor-. Espera un segon.

+++++++++

"Un hombre está rezando:

-Señor  -ruega-, me gustaría hacerte una pregunta.

El Señor le responde:

-Ningún problema, tú dirás. 

-Señor, ¿es verdad que, para ti, un millón de años no son más que un segundo?

-Sí, es verdad.

-Muy bien, entonces, ¿qué son para ti un millón de dólares?

-Para mí, un millón de dólares no son más que un centavo.

-Ajá...- le dice el hombre-. Señor, ¿me concederías un centavo?

-Claro que sí -dice el Señor-. Espera un segundo. 

Humor filosòfic (XV)

 L'acudit apareix amb el context de deisme. El deisme afirma l'existència de Déu, en oposició al ateisme. El deisme s'han va desenvolupar entre el segle XVII-XVIII a partir de la distinció entre ells i el teisme. La distinció entre deisme i teisme la va establir Kant*. Establí la distinció entre teologia racional i una teologia natural. La teologia racional, és aquella que pensa el seu objecte  mitjançant conceptes trascendentals**, la teologia natural, és aquella que pensa el seu objecte mitjançant de la nostre naturalesa -la nostre ànima-. En el primer cas, estem davant dels deistes mentre els segons diem que son teistes. En el cas de deisme, el Déu personal, s'esborra, per donar pas a un Déu impersonal, un Déu en vocació de rellotger còsmic, que no vol entrar en la brega de les disputes i anhels dels homes.

+++++++++++

Una àvia jueva està veient com el seu net jugava a la vora d'una platja quan s'acosta una onada enorme i s'empassa el nen al mar. Aleshores, prega:

-Si us plau, Déu meu. Et prego, torna'm al meu net.

I una onada enorme plana sobre els seus peus i torna el nen a la platja, intacte.

I ella mira cap al cel i diu:

-Portava un gorreta***! (pàg.115)

[Una abuela judía está viendo cómo su nieto juega en la orilla de una playa cuando se acerca una ola enorme y s lo traga el mar. Entonces, ruega:

-Por favor, Dios mío. Te ruego, devuélveme a mi nieto.

Y ina ola enorme se cierne sobre sus pies y devuelve al niño a la playa, intacto.

Y ella mira hacia el cielo y dice:

-¡Llevaba un gorrito! (pág.115)]